El passat 31 de maig a Girona i l’1 de juny a Vic, Tirant lo Blanc ha tornat agalopar. Aquest cop en la versió per a veus mixtes i orquestra que n’ha fet el mateix Antoni Ros-Marbà.
Que la cantata encarregada pel desè aniversari del SCIC, prop de 50 anys després de la seva estrena i 20 anys després de la seva recuperació (amb l’enregistrament i diversos concerts a L’Auditori de Barcelona i a Granada), es converteixi en una obra per a veus mixtes i s’estreni en format participatiu ha deser un motiu d’orgull pel SCIC.
Entre els cantaires que han estrenat aquesta nova versió hi trobem desenes d’antics nens i nenes que van cantar la cantata en el seu moment. Ente el públic també hi vam veure molts congregats per la nostàlgia. Ho saben molt bé els experts en màrqueting, la nostàlgia és un element molt poderós: desperta emocions positives, crea la il·lusió de confort en temps d’incertesa, fomenta la connexió entre generacions, etc.
El nens i nenes que van estrenar el Tirant al Palau d’Esports de Barcelona el 1977 ara són, en molts casos, mares i pares d’ex-cantaires del SCIC. Alguns d’aquells fills dels primers cantaires del Tirant són els que van enregistrar i cantar el Tirant al Pont de Cançons del 2003.
Però i els fills dels darrers (els nets dels primers) estant cantant ara a les corals del SCIC?
No tinc dades però tinc la mostra del cas que conec de prop i no, la retenció transgeneracional de cantaires a caigut molt en dues generacions. I no és que tinguin un mal record de la coral on van cantar de petits, al contrari! En tenen molt bon record i de fet molts van omplir la platea per escoltar, de nou, el Tirant.
Podríem preguntar als gurus del màrqueting de la nostàlgia què falla en el nostre cas, o potser hauríem de preguntar als fills del Tirant perquè no ens porten els seus fills a les corals. Preguntar-los i escoltar-los per tal que Tirant pugui tenir besnets i un llinatge de cantaires sense fi.
Martí Ferrer
Editorial del número 181 de La Circular, publicada el passat mes de juny. Subscriu-t'hi a scic.cat!